EbreOci. Terres de l'Ebre, delta de l'Ebre

Rasquera és un poble de la Ribera d'Ebre, situat al sud de la comarca, al peu de la serra de Cardó. Dista del mar uns 30 km i encara que la major part del terme és de secà, el riu Ebre es troba a només 4 km.
El castell de Rasquera fou conquerit en temps de Ramon Berenguer IV. El seu terme apareix inclòs en la donació del castell de Miravet que el comte-rei féu el 1153 als templers. Per aquesta donació, el lloc i el castell de Rasquera s'integraven en les possessions dels templers, centrades a Miravet. Formà part, doncs, de la comanda templera de Miravet, que a l'extinció d'aquest orde passà als hospitalers (1317).Aquesta donació inicial fou confirmada el 1171 pel rei Alfons I, el qual donà de iure hereditario a l'orde del Temple la vila de Rasquera. Font i Rius parla d'una carta de poblament que els templers atorgaren a Rasquera, en data posterior al 1171 i diu també que en tenim referències molt imprecises, contingudes en un instrument posterior, del 1308. Sembla, doncs, que la repoblació de l'indret conquerit es devia dur a terme després d'aquella data citada, vers la fi del segle XII. El lloc pertangué a la vegueria de Tortosa fins el 1716 i des d'aleshores fins al 1833 al corregiment d'aquesta ciutat.
Les manifestacions més antigues de la presència humana a Rasquera corresponen a una estació amb pintures rupestresprehistòriques dels últims caçadors-recol•lectors epipaleolítics (10.000 a 6.500 anys abans del present), l'anomenat Art llevantí; una expressió pictòrica figurativa absolutament excepcional que té com a gran aportació, entre d´altres, el disseny de la figura humana, tant masculina com femenina. La balma pintada de Rasquera fou descoberta per Katja i Manfred Bader dintre de la Campanya de Prospeccions per a la Recerca d´Art Prehistòric dirigida per Anna Alonso i Alexandre Grimal, al 1999. Si bé la visita a l'única imatge conservada, una esplèndida cabreta femella –espècie amb un valor totèmic molt especial per aquells grups humans–, no és recomanable, donada la seva dificultat, el grup cultural de la població va assumir el compromís de donar-la a conèixer mitjançant una obra que explica ampliament aquest jaciment i la seva relació amb les altres estacions de l'Art Llevantí peninsular que conserven iconografia similar
En els segles XVI i XVII Rasquera pren forma urbanísticament: el centre, amb carrers estrets i amb pendent, i els successius eixamplaments amb carrers cada cop més amples. Les cases es caracteritzaven pel color daurat-rogenc i les anomenades golfes, típics finestrals a la planta més alta de les cases, que es feien servir per assecar-hi figues.
Al segle XIX, amb la desamortització de béns eclesiàstics del 1835 i la fi de la dependència de la batllia de Miravet i l'Orde de Malta, Rasquera es constitueix com a municipi, i quedà organitzada cap a la situació actual, pertanyent a la comarca de la Ribera d'Ebre, partit judicial de Gandesa i província de Tarragona.
Al segle XX, cal destacar l'episodi de la Guerra Civil. A la batalla de l'Ebre, a Rasquera hi havia un observatori a la serra de Cardó, al coll de Pins, també anomenat observatori del general Enrique Líster. El balneari de Cardó, a 9 km de Rasquera, es va fer servir com a hospital per l'exèrcit republicà.

Text extret de les pagines web http://www.rasquera.altanet.org/content/història-de-rasquera i http://ca.wikipedia.org/wiki/Rasquera